Raig de Llum

Observava la llibertat que un dia havia estat meva des de les reixes d’aquella petita finestra per on entraven uns fins rajos de llum. Quan m’hi apropava podia veure els meus dits llargs i prims com ossos que un dia havien tingut or entre ells, unes cames que en el seu temps havien tingut cuixa i uns peus que havien estat nets. No sabia quan feia que era allà tancada amb el fred i el soroll del vent picant contra la paret. No sabia quan ni com podria sortir d’allà, i tampoc sabia res més dels que eren a fora. Aquella presó tenia quatre torres amb diversos pisos i cel•les, jo era tancada en una de les cel•les intermèdies de la torre, la sortida es trobava a baix de tot, l’havia vista alguna vegada quan m’havien dut a la sala de tortures. Als canells tenia marques de les manilles amb que havia estat lligada a la paret de la meva cel•la. Temia l’hora del següent àpat, perquè jo en seria les postres. La llum va començar a minvar, a desaparèixer de la finestra, jo la vaig perseguir, la vaig intentar agafar perquè no perdés la intensitat, però tots els intents de captivar-la varen ser inútils. Em vaig arraulir en una cantonada amb la por fent-me petit el cor. Unes claus varen sonar i la porta es va obrir, l’home va deixar la safata al terra i em va agafar, jo cridava, em resistia, però no servia de res. Apuntant-me amb una pistola al cap m’obligava a cedir com un animal domesticat. Amb prou feines m’havia lligat, quan va aparèixer un altre soldat.
-Tu, el cap et crida.
L’home va sortir remugant i l’altre va entrar, es va apropar a mi, que tremolava com una fulla i, sorprenentment, em va deslligar.
-Estàs bé?
Vaig assentir amb el cap.
-Et trauré d’aquí amb l’excusa de que han decidit portar-te a una presó d’alta seguretat, un cop fora, ens desviarem cap a un poble petit amagat entre les muntanyes on no et
Em va lligar les mans a l’esquena amb unes manilles i em va agafar tot empentant-me. Vàrem baixar tots els pisos sense problemes, seguits per les mirades de dones que es trobaven tancades en cel•les com la meva. Tenien les cares primes, xuclades amb ulls plens de por. Llavors, allà, davant meu, la porta de sortida. La llum d’un sol rogent il•luminava uns cotxes militars que hi havia aparcats. L’home em va pujar al darrere d’un d’ells i es va posar al volant. Vàrem sortir de la fortalesa sense problemes, un cop a fora, em vaig quedar observant com es feia més petita a la meva esquena deixant pas a la llibertat. Després d’hores mirant passar el paisatge, el cel i els ocells, vàrem parar al costat d’un riu per poder descansar, ja érem més a prop del destí que del punt de sortida i vàrem creure que ja ens trobàvem a una distància prudent. Després d’estirar les cames i fer un mos, vàrem observar com el sol ja s’amagava del tot i deixava pas a la lluna que ens il•luminava tènuement. Del no res va aparèixer un estrèpit que ens travessà a tots dos. Vàrem caure a terra sota la llum de la lluna, on vaig cloure els ulls feliç d’haver assaborit la llibertat un cop més.