lunes, 9 de marzo de 2009

UNA MORA GRAN COM LA MEVA UNGLA



Era un bonic dissabte d’estiu i havia decidit anar a la bora del llac a buscar mores. Em vaig llevar al matí i desprès de mirar el cel per la finestra, vaig baixar les escales a corre cuita fins arribar a la cuina, on vaig agafar l’esmorzar i el cistell d’una revolada, i tot sortint per la porta sense donar temps a la mare a preguntar on anava tan despresa, vaig enfilar camí. Les altes muntanyes s’obrien pas entre els núvols que en tapaven el cim i els ocells cantaven i dansaven entre els núvols grocs del cel d’Erídia. Després de caminar una estona pel camí de sorra entre camps i camps de blat, vaig arribar a un trencant, cap a l’esquerra anaves direcció a la ciutat del costat,una ciutat poc agradable, bruta i una mica hostil anomenada Téodom, tot i que també n’hi deien “La ciutat morta” per l’aspecte que presentava. Cap a la dreta, el camí es dirigia al llac, el meu destí, tot i que encara tenia camí per una bona estona, ja em quedava menys. Vaig passar per el costat d’una Agathea, les Agatheas eren una espècie de portes brillants que et permetien viatjar a altres països. No n’hi havia un gran excés, però les que hi havien estaven controlats pels que manaven. Eren una font d’energia natural molt explotada, a més a més d’una forma molt fàcil de viatjar.
Finalment vaig arribar al llac. Aquest era més aviat mitjanet, no gaire gran, i estava envoltat en gran part per esbarzers que tenien mores grans com l’ungla del meu dit gros, i que sortien a la banda de l’aigua. Vaig seure a la bora del llac, em vaig menjar el meu esmorzar i desprès de deixar que em baixes una mica, vaig agafar el cistell i vigilant no caure vaig anar a recollir mores. Quan ja tenia el cistell ple fins a la meitat, i començava a fer el pensament d’anar-me’n, vaig veure no gaire lluny de mi una mora gran, brillant que em va fer la boca aigua. Vaig deixar el cistell allà al meu costat i vigilant molt a poc a poc m’hi vaig anar apropant. Ja m’estava tocant la punta dels dits quan de cop i volta em va relliscar el peu i vaig caure a l’aigua. Anava a sortir a la superfície quan vaig notar que una estranya força m’atreia cap al fons. Vaig mirar cap als meu peus i hi vaig veure una llum semblant a la d’una Agathea. Vaig pujar a la superfície, i un soroll eixordador em va aclaparar les oïdes. Vaig sortir de l’aigua i em vaig trobar davant d’edificis enormes, de cavalls de ferro que corrien per la ciutat, de gent estranya amb roba estranya, que caminava ràpidament pels carrers grisos i bruts. Pel cel volaven libèl•lules i ocells gegants de ferro, i hi havia llums, fums i uns estranyíssims núvols blancs i grisosos. De cop i volta una dona gran em va veure i va plantar la seva cara de bruixa al davant, tot preguntant-me: “ t’has perdut?”, jo espantada vaig retrocedir caient de nou a l’aigua. Vaig sortir a la superfície mig afogada i em vaig trobar un grapat de mans que m’estiraven de l’aigua, i uns braços que m’abraçaven, vaig entreobrir els ulls i vaig veure que era la mare. Quan em vaig revifar li vaig explicar a ella i a tots els que m’havien tret de l’aigua el que havia vist, quan vaig acabar el meu relat tots em miraven com si el que acabava de dir fos una bogeria, alguns van començar a riure, i a poc a poc van començar a desfilar cap el poble, jo em vaig quedar al darrere amb la mare que m’abraçava per les espatlles intentant donar-me calor. No entenia com em podien prendre per boja, jo sabia el que havia vist. Vaig girar el cap tot mirant el llac i vaig veure com una llum tènue n’il•luminava l’aigua, així que em vaig aturar i vaig córrer capa a ella i m’hi vaig capbussar, deixant al meu darrere els crits i els plors de la mare. Aquella vegada la llum era més forta que la que havia vist amb anterioritat, i era més blanca. Vaig nadar cap a ella, semblava que no hi arribaria mai, fins que finalment em vaig endinsar en aquella llum, que em va enlluernar, tot deixant enrere la superfície.